Mercè Prats: "Com sobreviure a la bogeria"

Un grup de persones espera al carrer el seu torn per entrar a un local, són individus d’aspecte humil, van abrigats pel fred i semblen esperar amb resignació ser atesos. Les figures del primer pla miren a terra mentre que les més llunyanes, les que estan més a prop de l’entrada, miren al davant, cap a la porta per la qual han de passar; això crea un moviment subtil, un desfilar lent del conjunt cap a l’interior. Les tonalitats càlides, marrons i ocres, queden compensades amb pinzellades lluminoses, violetes, blaves i blanques que refreden la gamma i atorguen a l’escena un aspecte fred i hinvernal. Una placa a la paret al costat de la porta ens dóna una pista del perquè aquestes persones són allà, però és el títol del quadre el que ens fa acabar d’entendre la situació: “Loteria estatal”. Sabem ara que totes aquestes persones volen comprar loteria, provar fortuna i esperar que la sort els somrigui per sortir de la misèria.

Qui podria ser l’autor d’aquesta obra? Aquesta aquarel·la no massa coneguda va ser pintada el 1882 a L’Haia per en Vincent Van Gogh, pertanyent a la seva primera època, l’anomenat període holandès. És en aquests primers anys que un Van Gogh gairebé autodidacta retrata la forma de vida de les classes socials més humils.

En Van Gogh va ser un gran coneixedor del món de l’art, i les seves primeres influències artístiques tenen a veure especialment amb la pintura barroca holandesa i amb les escoles de Barbizon i L’Haia, moviments pictòrics realistes del segle XIX. Per altra banda, tenia una gran formació humanística: va dedicar molt de temps a la lectura de la literatura realista i naturalista de l’època, tenia una gran formació religiosa i durant un temps va exercir com a predicador, va ser missioner a les mines de Borinage a Bèlgica. Per això, no és estrany que en els seus inicis dirigeixi la seva obra cap a una pintura social i realista, matisant això darrer, ja que en Van Gogh des del principi sotmet la realitat a la seva pròpia manera de veure el món. D’aquesta primera època ens queden diverses creacions que inclouen esbossos i quadres de paisatges amb camperols treballant la terra, tota una sèrie de pintures que representen teixidors davant dels seus telers, més de quaranta estudis de caps d’homes i dones del camp i escenes en què es mostren camperols i obrers realitzant altres activitats diferents a la feina. Entre aquestes darreres podem esmentar l’aquarel·la abans descrita i diversos quadres en què apareixen els habitants de pobles petits anant a l’església, passejant pels camins o fent vida quotidiana a les seves barraques. Aquestes obres tenen en comú la utilització de colors foscos i l’ús d’efectes de clarobscur, la qual cosa era motiu de discussió amb el seu germà Theo, que considerava que en Van Gogh havia d’aclarir la seva paleta. Als paisatges és freqüent trobar-hi cels grisosos amb una llum freda formant l’horitzó, i en primer terme el camp fosc amb barraques o figures que semblem condemnades a estar unides a la terra. Quan pinta els interiors de les barraques només hi apareix un llum tènue que prové d’alguna làmpara o del capvespre mitjançant una finestra. En retratar aquestes persones utilitza trets durs, una mica exagerats, amb mirades a vegades tristes i perdudes, a vegades directes i escrutadores.

En Van Gogh va deixar un llegat literari extens en què parla de la seva pròpia obra. Són cartes dirigides principalment al seu germà Theo. En una d’elles ens descriu un dels quadres més famosos d’aquella època: “Els menjadors de patates”.

“He volgut dedicar-me conscientment a expressar la idea que aquesta gent que, sota una làmpara, menja les seves patates amb les mans que posen al plat, ha treballat també la terra, i que el meu quadre exalta, doncs, el treball manual i l’aliment que ells mateixos s’han guanyat tan honestament. He volgut que faci pensar en una manera de viure completament diferent a les persones civilitzades. Així doncs, no desitjo en absolut que ningú el trobi ni tan sols bo o bonic.” (404)

Amb freqüència ens passa, amb els quadres d’en Van Gogh, que creiem conèixer-los de memòria. La nostra retina està saturada de les seves imatges, per tot arreu ens trobem, sense buscar-ho, les seves pintures més famoses, i això ens anestesia els sentits, fa que aquest pintor paradòjicament se’ns faci gairebé invisible. Per aquest motiu he escollit per iniciar aquest escrit una aquarel·la que, segurament, no tenim incorporada a la nostra col·lecció d’imatges i que ens obliga a aturar-nos un instant per exercir el nostre paper d’observadors, conseguint així una mirada renovada sobre la seva obra. Val la pena, aleshores, tornar a descobrir tota la força d’en Van Gogh. Pensant en això i recordant la història de la seva vida, em ve a la ment el títol d’un llibre de l’escriptor japonès Kenzaburo Oé: “Digues com sobreviure a la nostra bogeria”. Una de les possibles respostes que podríem trobar a aquesta pregunta està en el nostre genial pintor Vincent Van Gogh.

“Lluny de queixar-me, és justament aleshores que amb la vida artística, tot i que no sigui ni molt menys la veritable, em sento gairebé tan feliç com ho podria ser amb l’ideal de la vida veritable.” (507)

BIBLIOGRAFIA
Vincent Van Gogh, Cartas a Theo, Paidós, 2004.
Walther F. Ingo i Metzger Rainer, Van Gogh. The complete paintings, Taschen, 1993.